dimecres, 16 de desembre de 2015

C'est la vie, mon ami! (Miniconte)

Ell era immensament feliç.

A la fi, i després de molt insistir, havia aconseguit que ella, la noia de qui estava profunda i sincerament enamorat, li acceptes una cita.

Ell s'havia guanyat una certa fama de frívol i faldiller, no del tot immerescuda.
Simplement tenia l'atractiu que dona la joventut, una gran seguretat en si mateix i la gran dosi d'immaduresa que els homes tenen quan son joves.

La nit va ser perfecta.
Es van divertir moltíssim i la noia s'ho va passar d'allò més be, rient tota l'estona. Quant no,ballant.

A la fi, el noi la va acompanyar a casa i ella l'acomiadà amb un intens i profund petó a la boca.
Ell es va quedar sense paraules.
no va poder reaccionar fins al cap de força estona, per acabar dient "Tots els dies, totes les hores que he viscut tenen sentit gràcies al teu bes. Només per ell, val la pena viure"

Però ja era sol, camí de casa, quan ho va dir.

La noia se'n va anar a dormir pensant que havia estat la seva darrera conquesta.

dijous, 18 de setembre de 2014

No m'ho compareu, va!!!

Dons si a mi em reconeguessin com a català sense dir-me espanyol igual no me'n voldria anar d'Espanya.

I si hem reconeguessin la meva llengua i no la maltractessin, potser no me'n voldria anar d'Espanya.

I si realment el meu país tingués un govern amb poders reals, amb una hisenda pròpia i gestió dels propis recursos, potser no me'n voldria anar d'Espanya.

Si el Govern d'Espanya tractés a Catalunya com el Regne Unit tracta a Escòcia, no se si me'n voldria anar d'Espanya.

Va,sincerament ho confesso. Jo igual voldria fotre el camp d'Espanya, però més per motius romàntics o viscerals que no pas per una necessitat real.

Crec que esta és la gran diferència entre el procés que es viu a Escòcia i el que es viu a Catalunya:    Escòcia sortirà guanyant passi el que passi.
Si resulta independent, faran avant. Tenen un bon veí, que els estima i els respecta i no deixarà de fer-ho.
I si decideixen seguir formant part del Regne Unit milloraran, segurament, el seu estatus.
En canvi per a naltros, els catalans, la independència significa el fet de sobreviure com a poble.
Deixar de defensar la teva llengua davant de l'estat que se suposa que és el teu.
Deixar de reclamar per uns greuges que diuen que son imaginacions nostres.
Si el procés s'atura, si ho deixem estar, ja podem esperar tres-cents anys més, si és que queda cap català d''aquí a tres-cents anys.

Si s'ho miren be, fins i tot per als espanyols és positiva la independència de Catalunya.
Al marxar les llagues dels catalans, poden suprimir d'un cop l'estat de les "falses" autonomies.
Eliminant duplicitats a les administracions estalviarien un munt. I segur que no hi haurien tants problemes de corrupció.
A més a més, quan t'has d'espavilar per que no hi ha ningú que et pagui el gasto, t'espaviles.
Segur que se'n sortirien, amb feina, però se'n sortirien.
I amb una mica de sort, com que els catalans som molt bons veïns, si els hi convingués un cop de mà, allí estaríem.

Però si us plau, no ens comparem amb els escocesos.
Jo crec que si a Escòcia patissin la nostra realitat, fliparien.
Haurien buscat els bocins de William Wallace, els haguessin apegat i mirarien de ressuscitar-lo en plan Frankestein.

Ves que us dic.

Collons, que els han deixat votar!!!

Aquí a la que menys t'ho esperes et surt un ministre d'estos sobrealimentats a dir-te coses sobre exèrcits i tanques i suspensions de garanties democràtiques.
Nooooo, no comparem.
Si fins i tot tenen seleccions esportives pròpies de fa un futimé d'anys...

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Independència!!!

Sovint hem sentit a dir que la història es va repetint. Tot i que això no es cert del tot, si que hi ha coses que sembla que vagin passant de forma cíclica i que ens fan sentir aquesta sensació de “deja vu” que alguns cops tenim...

   "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada."

Aquesta frase la va pronunciar l’insigne arquitecte Antoni Gaudí.
Es dóna la casualitat que Gaudí va ser arrestat l’onze de Setembre de 1924, en temps de la dictadura de Primo de Rivera per negar-se a parlar en castellà a la policia.

   "No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos"

El periodista, advocat i polític Enric Prat de la Riba ja ho tenia clar a principis del segle XX.
Prat de la Riba va saber unir l’esforç de tots els partits polítics d’àmbit català per  tal d’aconseguir que cap a  finals de 1913 el govern d’Espanya aproves un decret on s’autoritzava a les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats exclusivament administratives.

     "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors"
El filòsof i escriptor Francesc Pujols es referia, al seu moment, als intents d’espanyolitzar Catalunya.
Hi ha molts d’exemples que es van repetint de tan en tant:  menysteniment de la cultura,  prohibició de la llengua i fins i tot onades migratòries provinents del  sud d’Espanya.
Molts d’aquests nouvinguts han acabat sentint-se i sent tan catalans com els que ja hi eren, contribuint a més a la diversitat i riquesa cultural i social d’aquesta terra.

     "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n’hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part… però la valoració dels traspassos no la tenim… Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d’acarar amb el problema més viu de tots… els dels diners"

Encara que ens pugui semblar que això s’hagués pogut dir fa només uns dies, aquesta frase la va escriure Josep Pla al diari “La Veu de Catalunya” el 1933.
Pla, home pragmàtic i escèptic, que fins i tot va simpatitzar amb el franquisme als seus inicis, va acabar detestant aquell règim autoritari que menyspreava la llengua i cultura catalanes.

     "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres"

Lluis Companys, l’autor d’aquesta cita, va ser afusellat el 15 d’Octubre de 1940 pel delicte de ser president de la Generalitat.
Diuen que l’últim que va cridar va ser “per Catalunya!!!”

     "Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?       No, sinó de deixar de ser imbècils"

Joan Sales, editor, escriptor i poeta no va afegir més anys a la desgràcia d’aquest país.
Quan per a ell, l’error ja ve del temps dels reis catòlics!

     “Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme.
Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

El segarrí  Manuel de Pedrolo, a qui tots coneixem almenys pel  Mecanoscrit del segon origen, va ser no només una de les figures més importants  de la llengua catalana del segle XX, sinó que a més va ser un ferm defensor de la cultura catalana, sent un exemple d’intel·lectual compromès.
Seua és també la darrera de les cites:

     “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de la seva nació.”

Vint i dos anys fa que Pedrolo va escriure-ho.
Ara podem acabar la tasca!!!
Ho fem?

dilluns, 30 de setembre de 2013

Que no se'ns acabin les pedres...

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
- tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou -
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
- i mai potser n'estaràs segur -
que has assolit el cercle convincent.

CERCLES de Joan Vinyoli.



Algú coneix a algú que hagi assolit un cercle mínimament convincent?
Però no en plan vacileta.
De veritat.
Sense fantasmades.
Jo fins ara només he aconseguit fer formes rares i assassinar alguna granota despistada.
Que no se m'acabin les pedres.
Que no se m'acabin les pedres.
Que no se m'acabin...

dilluns, 19 d’abril de 2010


El Sol, el nostre Sol, es una estrella del tipus G2V. La G es refereix principalment a la temperatura de la fotosfera amb el 2 afegit ens dona el tipus espectral (la composició amb percentatges, parlant en plata) i el V (cinc en números romans) es referiria al tamany, en una escala que va del I al V. A les estrelles nanes se les anomena posant una D (Dwarf) abans del tipus espectral.Això en definitiva ens bé a dir que El Sol es una estrella més aviat tirant a petita, molt estable, que esta transitant tranquil.lament per la seqüència principal de la vida d'una estrella del seu tipus.

Tot i ser estable, ja fa molts anys es va descobrir un període en el que havia una gran variació en l'activitat solar. Aquest període d'onze anys rep el nom de cicle undecenal. Hi ha un altre període conegut, anomenat cicle de Gleissberg, que fa variar l'activitat solar amb un cicle no estable de uns setanta-cinc anys.En aquets moments ens trobem sortint d'un minim d'activitat solar, ja que el punt més baix d'activitat solar va ser el 2006, i a punt d'arribar a un máxim, que hauria de ser entre el 2011 i el 2012.

Però al Sol no hi han taques. Tot i anar cap a un màxim d'activitat, les taques i les erupcions solars son un fet rar. Això pot ser possiblement degut a la coincidència de dos o més cicles mínims d'activitat solar. De fet, dos anys abans del mínim ja es va constatar que passaven dies, fins i tot setmanes, sense sortir cap taca.

Hi ha constància de varis minims solars amb afectació probable del clima a la Terra. El més conegut va ser el Minim de Maunder, que va coincidir amb el que es anomenada "La petita edat de gel".Aquest periode comprén des del 1645 fins al 1715, i es sap que va coincidir amb un mínim extrem d'activitat solar per la diferencia en la concentració de carboni-13 en els arbres durant aquell temps.

Tot i no estar demostrada la relació, la petita edat de gel va coincidir amb una activitat volcànica elevada (l'explosió del Tambora a Indonèsia), que pot afectar al clima bé amb els nuvols de cendra que enfosquirien el pas del Sol, bé amb l'expulsió de grans quantitats de sofre, junt amb les cendres volcàniques. El sofre, a les capes altes de l'atmosfera forma nuvols d'acid sulfúric que reflexen els rajos solars, reduint la quantitat de radiació que arriba a la Terra.

Hi ha un altre periode mínim de activitat solar amb una possible relació amb un descens global de les temperatures a la Terra.Es el conegut com a mínim de Spörer, que compren des de 1420 a 1570.No está clar que hi hagi una relació directa entre tot això que he explicat ara i el que està succeint en aquests moments, però tenim un periode mínim que ve des de 2004 i encara dura. Avui mateix he observat el Sol amb el telescopi i es ben net i immaculat. Ni una taqueta.Sis anys de mínim pot ser que tinguin alguna cosa a veure amb el hivern llarg i cru que hem patit, i ara, a sobre s'ha d'afegir l'efecte dels volcans, igual que al segles XVII i XVIII.

Si tot això continua així i no canvia es possible que anessim cap a un altra petita glaciació. Tot depén del temps que durin les erupcions i del temps que faci el gandul el nostre Sol.

La nostra feina es adaptar-nos al mitjà, sigui el que sigui.De moment no podem controlar ni els fenòmens geològics ni l'activitat solar.

Per sort.

dimarts, 19 de maig de 2009

No falleció. Murió.


Frio y viento. Que peste. Pensar que cuando tenia quince años, me gustaba el invierno. Ahora empiezo a estornudar y pierdo la cuenta. A veces tengo la sensación de que en vez de nariz,tengo un tomate maduro, con esa madurez que tienen los tomates diez segundos antes de empezar a pudrirse.Cuando voy por el trigesimoquinto estornudo, no puedo evitar sentirme en inferioridad de condiciones con respecto al resto de género humano.
Admiro la nariz de los santos, esas narices afiladas y libres que tienen, por ejemplo, los santos del Greco. Admiro la nariz de los santos, porque estos (es evidente) jamás estaban resfriados, jamás eran diezmados por esos estornudos en cadena. Jamas. Si hubieran estornudado en secuencia de veinte o treinta estallidos consecutivos, no habrian podido evitar el entregarse devotamente a la puteada oral e intelectual. Y quien putea - aun en el más simplificado de sus malos pensamientos - se está cerrando el camino de la Gloria.


Fragment de "La tregua" de Mario Benedetti, (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 - † Montevideo, 17 de maig de 2009)

divendres, 1 de maig de 2009

Pols, cotxes i merda.


Tenim el poble en obres, gairebé no es pot circular i treballar segons on es una odissea.

Estic cansat i emprenyat alhora, pero tot sigui pel bé comú.

Deixaré que parlin un altre cop per mi:

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.
El text es de Pere Calders(1912-1994).
Gracies a Deu no ha calgut que el traduís...