LA FINAL (2)

Jürgen Klopp és, sense dubte, un entrenador metòdic al que li agrada preparar els partits a consciència.
Així ho va fer ja l'any 2018, però va obviar l'efecte Ramos. A la lliga Anglesa s'ha trobat amb jugadors força matussers però no podia esperar mai que tot just a la final es trobés un paio que es carregues al seu millor jugador mig arrancant-li un braç i que deixes estabornit al seu porter que fins aleshores era un mur infranquejable per als madrilenys, llençant a perdre tot el que tenia preparat. L'única targeta que va rebre l'andalús, per cert, va ser una amb el telèfon de l'àrbitre on al darrere hi posava "llamame, chato" escrit a llapis.

Amb això no hi va comptar i és el que el va decidir fa uns dies a demanar informes sobre el Real Madrid. Li passen una sèrie de vídeos de petit format on es veuen un bon grapat d'entrades demolidores de Casemiro sense que hagi vist cap targeta. Al bo d'en Jürgen, recordant la famosa final, no li semblen res de l'altre mon en comparança a les que feia Segio Ramos.
Força contrariat, demana un altre cop informes del Madrid però aquesta vegada detallant que vol saber com s'ho ha fet l'equip blanc per a guanyar el que ha guanyat aquesta temporada. 
A l'endemà rep una capseta per amazon on hi ha una cinta VHS de dos hores. Desprès de buscar com un boig un reproductor d'aquest format, en va trobar un de segona mà en una botiga d'objectes de dubtosa procedència que hi ha a les afores de Livepool.
A la cinta en qüestió es veu un plano fixe de dos hores de la barra d'una discoteca. A la barra hi ha una persona amb un got de tubo a la mà. Apropa la imatge i distingeix qui és aquesta persona.
És Benzemà, fent mitja rialla i mirant fixament a la càmera sense deixar de portar el ritme de la música amb un peu.
Dos dies sense dormir porta Klopp. I tres sense riure...

 LA FINAL (història basada en fets reals)

Ja ha arribat el gran dia, la final de la Champions League. La primera sorpresa arriba tot just abans de començar, quan normalment els equips surten al camp alhora. Surten els jugadors del Liverpool, acompanyats del cos tècnic i formen un passadís per on, moments desprès, hi surten els jugadors del Reial Madrid. Curiosament, els jugadors del Madrid no porten pantalons, tan sols la samarreta i les botes.
Tot i això, comença el partit.
És un atac i gol constant dels de Liverpool, però la porteria del Real sembla com si estigues protegida per un màgic camp de força. Xuten a porta, però la pilota surt desviada mentre Courtois s’ho mira amb mitja rialla i seu a la soca d’un dels pals de la porteria on va menjant pipes churruca i bevent una Pepsi Max.
Mentrestant, Benzemà segueix estirat al terra al mig del camp, obrint i tancant braços i cames com si volgués fer un àngel de neu, però a la gespa.
Vinicius corre per la banda com si hagués perdut el cap i, de tant en tant, va caient al terra.
L’àrbitre pita falta cada cop que cau, però les faltes les pica un al que els comentaristes anomenen “el pajarito”
“El pajarito” no xuta a porta. “El pajarito” xuta cap al públic assistent, enmig dels mordaços comentaris dels periodistes televisius. La primera pilotada li va a la cara d’un senyor de Liverpool i el deixa estabornit. La segona s’enganxa amb uns llençols que hi ha estesos a la grada (sic)
La tercera surt fora de l’estadi i fa cap al mig d’un riu que passava per allí, segurament el Sena sent que juguen a Paris, mentre el públic exclama un gran “uiiiii”.
Els minuts passen ràpid, al doble o potser al triple de la velocitat normal fins arribar al minut noranta.
Al minut fatídic.
Salah es planta a la frontal de l’àrea gran del Reial Madrid. No te a ningú a la vora. Courtois segueix menjant pipes un pèl contrariat per què ja s’ha acabat la Pepsi i te molta salabror a la boca . Sorgint del no-res, Casemiro li fot patada al braç a Salah, al mateix braç que li va deixar mig penjant Sergio Ramos a la final del 2018, i li arrenca, mentre l’àrbitre està consultant el cronòmetre i els assistents del VAR van a fer pipí tots junts.
La pilota queda morta a la frontal...
El temps sembla parar-se ara per a tots, per a tothom, menys per a un jugador.
És Benzemà.
Benzemà es posa dempeus i va cap a la pilota. Posa el cul en pompa i s’hi asseu. La pilota se li queda enganxada entre les natges i pegada al ses. Caminant amb parsimònia, donat a la postura, potser un pel ridícula, comença a anar en direcció a la porteria anglesa. Ningú pot fer altra cosa que mirar, ningú no pot fer res. Benzemà arriba a l’àrea i entra. Saluda al públic del gol que el segueix amb la mirada, bocabadat. Va avançant sense parar cap a la porteria i entra dient “bonjour” (és de tothom sabut de que a França no es pot entrar enlloc sense dir “bonjour”), sense que el porter pugui fer res per a impedir-ho.
Gol del Madrid.
L’àrbitre, absort i emocionat al mateix temps, pita el final amb els ulls plens de llàgrimes per tal no allargar més l’agonia dels anglesos.
El Madrid guanya la seua catorzena Champions.
El joier que escriu el nom a la copa respira alleujat a la vora del túnel de vestidors, ja que la portava de casa amb el nom de l’equip madrileny ja posat.
A la banda, els entrenadors dels dos clubs van a donar-se la mà amistosament. Carlo Ancelotti amb la cella que li arriba al clatell i mastegant de manera compulsiva el tap d'un boli BIC (negre), i Jürgen Klopp, que obre la boca amb la seva millor rialla però...
Li falten totes les dents!!!
Em desperto amarat en suor.
Klopp sense dents!
Això és impossible!!!