L'última pregunta és un relat de ciència ficció escrit per Isaac Asimov, publicat per primera vegada en 1956.
1
L'última
pregunta es va formular per primera vegada, mig en broma, el 21 de maig de 2061,
en els moments en què la humanitat (també per primera vegada) es va banyar en
la llum.
La pregunta
va arribar com a resultat d'una aposta per cinc dòlars feta entre dos homes que
bevien cervesa, i va succeir així:
Alexander
Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de MULTIVAC.
Dins de les
dimensions del que és humà, sabien què era el que passava darrere del rostre
fred, parpellejant i intermitentment lluminós. Quilòmetres i quilòmetres de rostre
del gegantí ordinador. Almenys tenien una vaga noció del pla general de
circuits que des de feia molt de temps havien superat tota possibilitat de ser
dominats per una sola persona.
MULTIVAC
s'autoajustava i autocorregia. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia
ajustar-la i corregir-la amb la rapidesa suficient o tan sols amb la eficàcia
suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el superordinador només en forma
lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre
home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves
necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els
altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de MULTIVAC.
Durant
dècades, MULTIVAC va ajudar a dissenyar naus i traçar les trajectòries que van
permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i a Venus, però després d'això, els
pobres recursos de la Terra ja no els van poder ser útils a les naus. Es necessitava
massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava el seu
carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots
dos.
Però
lentament, MULTIVAC va aprendre prou com per respondre a les preguntes més
complexes en forma més profunda, i el 14 de maig de 2061 el que fins aquell
moment era teoria es va convertir en realitat.
L'energia del
Sol va poder ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament a tot el planeta.
Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fissionar urani, i tota la
Terra es va connectar a una petita estació -d'un quilòmetre i mig de diàmetre-
que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb
raigs invisibles d’energia solar.
Set dies no
havien aconseguit entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov
finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per refugiar-se on
ningú pensaria buscar-los: a les
desertes habitacions subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat
de MULTIVAC. Sense assistents, ociosa, classificant dades, els assistents la
respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar-la.
S'havien
emportat unes ampolles de cervesa, i la seva única preocupació en aquell moment
era relaxar-se i gaudir de la beguda.
- És sorprenent,
quan hom pensa ,va dir Adell. A la seva cara es veien empremtes de cansament, tota
l'energia que podrem fer servir d'ara endavant, gratis. Prou energia, si voldríem
emprar-la per això, com per fondre tota la Terra i convertir-la en una enorme
gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l’energia emprada. Tota
l'energia que podrem fer servir per sempre i sempre i sempre.
Lupov va
inclinar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-s'hi, i sentia que
en aquell moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar les
ampolles i els gots.
- No per
sempre -va dir.
- Ah, vaja,
pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.
- Aleshores
no és per sempre.
- Molt bé,
aleshores. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, tal vegada. Estàs
satisfet?
Lupov es va
passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li
quedaven alguns i va prendre un xarrup de la seva beguda.
- Vint mil
milions d'anys no és “per sempre”
- Bé, però
superarà la nostra època, oi?
- També la
superarien el carbó i l'urani.
- D'acord,
però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar,
i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguéssim de preocupar-nos
pel combustible. Això no ho pots fer amb carbó i urani. Pregunta-li a MULTIVAC,
si no em creus.
- No
necessito preguntar a MULTIVAC. Ho sé.
- Aleshores deixa de treure mèrits al
que MULTIVAC ha fet per nosaltres –va dir Adell, malhumorat–. S’ha portat molt
bé.
Amb clics satisfets i mandrosos, MULTIVAC
també s'hi havia afegit
- Qui diu que
no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que
dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'anys, però i després? -Lupov
va apuntar amb un dit tremolós a l'altre. - I no em diguis que ens connectarem
amb un altre Sol.
Durant una
estona hi va haver silenci. Adell s'emportava el got als llavis només de tant
en quan, i els ulls de Lupov es van tancar lentament. Van descansar.
De sobte, Lupov
va obrir els ulls.
- Penses que
ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, oi?
- No estic
pensant res.
- Segur que
penses. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus
del conte a qui el va sorprendre un xàfec, va córrer a refugiar-se a una
muntanya i es va aturar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan
un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar-se sota un
altre.
- Entenc -va
dir Adell-, no cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort
també.
- Per
descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica
original, fos el que fos, i tot s'acabarà quan totes les estrelles
s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que d'altres. Les estrelles gegants no
duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'anys i potser les
nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys
estarem a les fosques. L’entropia s’ha d’incrementar fins al màxim, això és
tot.
- Sé tot el
que cal saber sobre l'entropia –va dir Adell, tocat en el seu amor propi.
- Què sabràs!
- En sé tant
com tu.
- Aleshores
saps que tot s'extingirà algun dia.
- Molt bé.
Qui diu que no?
- Tu,
grandíssim ximple. Has dit que teníem tota l'energia que necessitàvem per
sempre. Has dit “per sempre”
Aquell cop li
va tocar a Adell oposar-s'hi.
- Potser
podem reconstruir les coses algun dia.
- Mai.
- Per què no?
Algun dia.
- Mai.
- Pregunta-li
a MULTIVAC.
- Pregunta-li
tu a MULTIVAC. Et desafio. T'aposto cinc dòlars al fet que no és possible.
Adell estava
prou borratxo per intentar-ho i prou sobri com per traduir els símbols i
operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver
correspost a això: Podrà la humanitat algun dia tornar al Sol tota la seva
joventut després que hagi mort de vell?
O potser es
podria reduir a una pregunta més simple, com aquesta: Com es pot disminuir
massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?
MULTIVAC va
emmudir. Els lents resplendors foscos van cessar, els clics distants dels
transmissors van acabar.
Aleshores,
mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el
teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament.
Van aparèixer
aquestes paraules impreses:
DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA
SIGNIFICATIVA
- No hi ha
aposta -va murmurar Lupov.
Van sortir precipitadament.
L'endemà al matí, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l’incident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada