L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 2)

 2

Jerrodd, Jerrodine i Jerrodette I i II, observaven la imatge que els oferia la pantalla mentre completaven el passatge per l'hiperespai en un lapse fora de les dimensions del temps. Immediatament, l'uniformitat de pols d'estrelles va donar pas al predomini d’un únic disc de marbre, brillant, centrat.

- És X-23 - va dir Jerrodd amb confiança. Les seves mans primes es van entrellaçar amb força darrere de la seva esquena i els artells es van posar blancs.

Les petites Jerrodettes, nenes totes dues, havien experimentat el passatge pel hiperespai per primera vegada a la vida. Van contenir les rialles i es van perseguir bojament al voltant de la mare, cridant: - Hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat...

- Tranquil·les, nenes -va dir ràpidament Jerrodine-. Estàs segur, Jerrodd?

- De què cal estar segur? -va preguntar Jerrodd, fent una mirada al tub de metall just a sota del sostre, que ocupava tota la longitud de l'habitació i desapareixia a través de la paret a cada extrem. Tenia la mateixa longitud que la nau.

Jerrodd sabia poquíssim sobre el gruixut tub de metall excepte que es deia MICROVAC, que un li feia preguntes si ho desitjava; que encara que un no les fes, de totes maneres complia amb la seva tasca de conduir la nau cap a una destinació prefixada, de proveir-la d'energia des d'alguna de les diverses estacions d'Energia Subgalàctiques i de computar les equacions per als salts hiperespacials.

Jerrodd i la seva família no tenien altra cosa que fer sinó esperar i viure als còmodes sectors residencials de la nau.

Certa vegada algú li havia dit a Jerrodd, que l'AC al final de MICROVAC volia dir “computadora anàloga” en anglès antic, però estava a punt d'oblidar fins i tot això.

Els ulls de Jerrodine estaven humits quan va mirar el monitor.

- No ho puc evitar. Em sento estranya en sortir de la Terra.

- Per què, caram? -va preguntar Jerrodd-. No teníem res allà. A X-23 ho tindrem tot. No estaràs sola. No seràs cap pionera. Ja hi ha un milió de persones en aquest planeta. Per Déu, els nostres besnéts hauran de buscar nous mons perquè arribarà el dia que X-23 estarà superpoblat. –Després, va afegir després d'una pausa reflexiva: - T'asseguro que és una sort que els ordinadors hagin desenvolupat els viatges interestel·lars, considerant el ritme al que augmenta la raça humana.

- Ho sé, ho sé -va respondre Jerrodine amb tristesa.

Jerrodette I va dir immediatament:

- La nostra MICROVAC és la millor MICROVAC del món.

- Això crec jo també -va respondre Jerrodd, desordenant-li els cabells.

Era realment una sensació molt agradable tenir una MICROVAC pròpia i Jerrodd estava content de ser part de la seva generació i no pas d'una altra. Quan el seu pare era jove, els únics  ordinadors eren unes enormes màquines que ocupaven un espai de cent cinquanta quilòmetres quadrats. Només n'hi havia una per planeta. S’anomenaven AC’s Planetàries. Durant mil anys havien crescut constantment de mida i després, de sobte, va arribar el refinament. En lloc de transistors hi va haver vàlvules moleculars, de manera que fins i tot l'AC Planetària més gran podia col·locar-se en una nau espacial i ocupar només la meitat de l’espai disponible.

Jerrodd se sentia eufòric sempre que pensava que la seva pròpia MICROVAC personal era molt més complexa que l'antiga i primitiva MULTIVAC que per primera vegada havia domat el Sol, i gairebé tan complicada com l’AC Planetària de la Terra (la més gran) que per primera vegada va resoldre el problema del viatge hiperespacial i va fer possibles els viatges a les estrelles.

 -Tantes estrelles, tants planetes -va sospirar Jerrodine, immersa en els seus propis pensaments-. Suposo que les famílies seguiran emigrant sempre a nous planetes, tal com ho fem nosaltres ara.

-No sempre -va respondre Jerrodd, amb un somriure-. Tot això acabarà algun dia, però no abans que passin bilions d'anys. Molts bilions. Fins i tot les estrelles s'extingeixen, saps? Haurà d'augmentar l'entropia.

- Què és l'entropia, pare? -va preguntar Jerrodette II amb veu aguda.

- Entropia, estimada, és només una paraula que significa la quantitat de desgast de l’univers. Tot es desgasta, com sabràs, per exemple el teu petit robot walkie-talkie, recordes?

- No pots posar una nova unitat d'energia, com al meu robot?

- Les estrelles són unitats d’energia, estimada. Quan s'extingeixen, ja no hi ha més unitats d’energia.

Jerrodette I va llançar un xiscle immediatament.

- No les deixis, pare. No permeteu que les estrelles s'extingeixin.

- Mira el que has fet -va xiuxiuejar Jerrodine, exasperada.

 - Com podia saber que podia espantar-la? -va respondre Jerrodd també en un murmuri.

-Pregunta-li a la MICROVAC -va gemegar Jerrodette I-. Pregunta-li com tornar a encendre les estrelles.

- Vaja -va dir Jerrodine-. Amb això es tranquil·litzaran. -(Jerrodette II ja estava començant a plorar, també).

Jerrodd va arronsar les espatlles- Ja està bé, estimades. Li preguntaré a MICROVAC. No us preocupeu, ella ens ho dirà.

Li va preguntar a la MICROVAC, i va afegir ràpidament:

- Imprimir la resposta.

Jerrodd va retirar la prima cinta de cel·lufilm i va dir alegrement: - Mireu, la MICROVAC diu que s'ocuparà de tot quan arribi el moment i que no us preocupeu.

Jerrodine va dir:

- I ara, nenes, és hora de ficar-se al llit. Aviat serem a la nostra nova llar.

Jerrodd va llegir les paraules al cel·lufilm novament abans de destruir-lo:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

Va arronsar les espatlles i va mirar el monitor.

El X-23 era a prop.