LA FINAL (2)

Jürgen Klopp és, sense dubte, un entrenador metòdic al que li agrada preparar els partits a consciència.
Així ho va fer ja l'any 2018, però va obviar l'efecte Ramos. A la lliga Anglesa s'ha trobat amb jugadors força matussers però no podia esperar mai que tot just a la final es trobés un paio que es carregues al seu millor jugador mig arrancant-li un braç i que deixes estabornit al seu porter que fins aleshores era un mur infranquejable per als madrilenys, llençant a perdre tot el que tenia preparat. L'única targeta que va rebre l'andalús, per cert, va ser una amb el telèfon de l'àrbitre on al darrere hi posava "llamame, chato" escrit a llapis.

Amb això no hi va comptar i és el que el va decidir fa uns dies a demanar informes sobre el Real Madrid. Li passen una sèrie de vídeos de petit format on es veuen un bon grapat d'entrades demolidores de Casemiro sense que hagi vist cap targeta. Al bo d'en Jürgen, recordant la famosa final, no li semblen res de l'altre mon en comparança a les que feia Segio Ramos.
Força contrariat, demana un altre cop informes del Madrid però aquesta vegada detallant que vol saber com s'ho ha fet l'equip blanc per a guanyar el que ha guanyat aquesta temporada. 
A l'endemà rep una capseta per amazon on hi ha una cinta VHS de dos hores. Desprès de buscar com un boig un reproductor d'aquest format, en va trobar un de segona mà en una botiga d'objectes de dubtosa procedència que hi ha a les afores de Livepool.
A la cinta en qüestió es veu un plano fixe de dos hores de la barra d'una discoteca. A la barra hi ha una persona amb un got de tubo a la mà. Apropa la imatge i distingeix qui és aquesta persona.
És Benzemà, fent mitja rialla i mirant fixament a la càmera sense deixar de portar el ritme de la música amb un peu.
Dos dies sense dormir porta Klopp. I tres sense riure...

 LA FINAL (història basada en fets reals)

Ja ha arribat el gran dia, la final de la Champions League. La primera sorpresa arriba tot just abans de començar, quan normalment els equips surten al camp alhora. Surten els jugadors del Liverpool, acompanyats del cos tècnic i formen un passadís per on, moments desprès, hi surten els jugadors del Reial Madrid. Curiosament, els jugadors del Madrid no porten pantalons, tan sols la samarreta i les botes.
Tot i això, comença el partit.
És un atac i gol constant dels de Liverpool, però la porteria del Real sembla com si estigues protegida per un màgic camp de força. Xuten a porta, però la pilota surt desviada mentre Courtois s’ho mira amb mitja rialla i seu a la soca d’un dels pals de la porteria on va menjant pipes churruca i bevent una Pepsi Max.
Mentrestant, Benzemà segueix estirat al terra al mig del camp, obrint i tancant braços i cames com si volgués fer un àngel de neu, però a la gespa.
Vinicius corre per la banda com si hagués perdut el cap i, de tant en tant, va caient al terra.
L’àrbitre pita falta cada cop que cau, però les faltes les pica un al que els comentaristes anomenen “el pajarito”
“El pajarito” no xuta a porta. “El pajarito” xuta cap al públic assistent, enmig dels mordaços comentaris dels periodistes televisius. La primera pilotada li va a la cara d’un senyor de Liverpool i el deixa estabornit. La segona s’enganxa amb uns llençols que hi ha estesos a la grada (sic)
La tercera surt fora de l’estadi i fa cap al mig d’un riu que passava per allí, segurament el Sena sent que juguen a Paris, mentre el públic exclama un gran “uiiiii”.
Els minuts passen ràpid, al doble o potser al triple de la velocitat normal fins arribar al minut noranta.
Al minut fatídic.
Salah es planta a la frontal de l’àrea gran del Reial Madrid. No te a ningú a la vora. Courtois segueix menjant pipes un pèl contrariat per què ja s’ha acabat la Pepsi i te molta salabror a la boca . Sorgint del no-res, Casemiro li fot patada al braç a Salah, al mateix braç que li va deixar mig penjant Sergio Ramos a la final del 2018, i li arrenca, mentre l’àrbitre està consultant el cronòmetre i els assistents del VAR van a fer pipí tots junts.
La pilota queda morta a la frontal...
El temps sembla parar-se ara per a tots, per a tothom, menys per a un jugador.
És Benzemà.
Benzemà es posa dempeus i va cap a la pilota. Posa el cul en pompa i s’hi asseu. La pilota se li queda enganxada entre les natges i pegada al ses. Caminant amb parsimònia, donat a la postura, potser un pel ridícula, comença a anar en direcció a la porteria anglesa. Ningú pot fer altra cosa que mirar, ningú no pot fer res. Benzemà arriba a l’àrea i entra. Saluda al públic del gol que el segueix amb la mirada, bocabadat. Va avançant sense parar cap a la porteria i entra dient “bonjour” (és de tothom sabut de que a França no es pot entrar enlloc sense dir “bonjour”), sense que el porter pugui fer res per a impedir-ho.
Gol del Madrid.
L’àrbitre, absort i emocionat al mateix temps, pita el final amb els ulls plens de llàgrimes per tal no allargar més l’agonia dels anglesos.
El Madrid guanya la seua catorzena Champions.
El joier que escriu el nom a la copa respira alleujat a la vora del túnel de vestidors, ja que la portava de casa amb el nom de l’equip madrileny ja posat.
A la banda, els entrenadors dels dos clubs van a donar-se la mà amistosament. Carlo Ancelotti amb la cella que li arriba al clatell i mastegant de manera compulsiva el tap d'un boli BIC (negre), i Jürgen Klopp, que obre la boca amb la seva millor rialla però...
Li falten totes les dents!!!
Em desperto amarat en suor.
Klopp sense dents!
Això és impossible!!!

 

BETELGEUSE!!!

Betelgeuse.
Us sona aquest nom?
Es possible que el relacioneu amb una pel·lícula de fa uns quants anys on s'invocava a un esperit burleta cridant tres vegades el seu nom (els anglofons li diuen beetlejuice)
Betelgeuse és una estrella.
Una supergegant roja.
Està situada a la constel·lació d'Orió.
Quan es van establir les constel·lacions tal i com nosaltres les coneixem, Betelgeuse n'era la estrella més brillant, per lo tant va ser anomenada alfa orionis.
Fa uns quants anys, Betelgeuse va deixar de ser la més brillant d'Orió. Rigel, una gegant blava, la va superar lleument en brillantor.
En els darrers sis mesos, Betelgeuse ha perdut molta més brillantor i ja son varies les estrelles de la seva constel·lació que llueixen tant o més que alfa orionis.
Que li està passant?
Probablement ha començat a expulsar les capes més altes de la seva atmosfera i la estrella s'està contraent per a seguir provocant al seu nucli la reacció termonuclear que la fa lluir i li dona equilibri.
Si no pot mantenir aquest equilibri, es col·lapsarà i esclatarà per tal de convertir-se en supernova.
Tenint en compte que tan sols es troba a 640 anys llum, l'espectacle vist des de la terra pot ser, serà, impressionant.
Molt superior al de les supernoves històriques de les que tenim referències.
Esperarem amb impaciència.

C'est la vie, mon ami! (Miniconte)

Ell era immensament feliç.

A la fi, i després de molt insistir, havia aconseguit que ella, la noia de qui estava profunda i sincerament enamorat, li acceptes una cita.

Ell s'havia guanyat una certa fama de frívol i faldiller, no del tot immerescuda.
Simplement tenia l'atractiu que dona la joventut, una gran seguretat en si mateix i la gran dosi d'immaduresa que els homes tenen quan son joves.

La nit va ser perfecta.
Es van divertir moltíssim i la noia s'ho va passar d'allò més be, rient tota l'estona. Quant no,ballant.

A la fi, el noi la va acompanyar a casa i ella l'acomiadà amb un intens i profund petó a la boca.
Ell es va quedar sense paraules.
no va poder reaccionar fins al cap de força estona, per acabar dient "Tots els dies, totes les hores que he viscut tenen sentit gràcies al teu bes. Només per ell, val la pena viure"

Però ja era sol, camí de casa, quan ho va dir.

La noia se'n va anar a dormir pensant que havia estat la seva darrera conquesta.

No m'ho compareu, va!!!

Dons si a mi em reconeguessin com a català sense dir-me espanyol igual no me'n voldria anar d'Espanya.

I si hem reconeguessin la meva llengua i no la maltractessin, potser no me'n voldria anar d'Espanya.

I si realment el meu país tingués un govern amb poders reals, amb una hisenda pròpia i gestió dels propis recursos, potser no me'n voldria anar d'Espanya.

Si el Govern d'Espanya tractés a Catalunya com el Regne Unit tracta a Escòcia, no se si me'n voldria anar d'Espanya.

Va,sincerament ho confesso. Jo igual voldria fotre el camp d'Espanya, però més per motius romàntics o viscerals que no pas per una necessitat real.

Crec que esta és la gran diferència entre el procés que es viu a Escòcia i el que es viu a Catalunya:    Escòcia sortirà guanyant passi el que passi.
Si resulta independent, faran avant. Tenen un bon veí, que els estima i els respecta i no deixarà de fer-ho.
I si decideixen seguir formant part del Regne Unit milloraran, segurament, el seu estatus.
En canvi per a naltros, els catalans, la independència significa el fet de sobreviure com a poble.
Deixar de defensar la teva llengua davant de l'estat que se suposa que és el teu.
Deixar de reclamar per uns greuges que diuen que son imaginacions nostres.
Si el procés s'atura, si ho deixem estar, ja podem esperar tres-cents anys més, si és que queda cap català d''aquí a tres-cents anys.

Si s'ho miren be, fins i tot per als espanyols és positiva la independència de Catalunya.
Al marxar les llagues dels catalans, poden suprimir d'un cop l'estat de les "falses" autonomies.
Eliminant duplicitats a les administracions estalviarien un munt. I segur que no hi haurien tants problemes de corrupció.
A més a més, quan t'has d'espavilar per que no hi ha ningú que et pagui el gasto, t'espaviles.
Segur que se'n sortirien, amb feina, però se'n sortirien.
I amb una mica de sort, com que els catalans som molt bons veïns, si els hi convingués un cop de mà, allí estaríem.

Però si us plau, no ens comparem amb els escocesos.
Jo crec que si a Escòcia patissin la nostra realitat, fliparien.
Haurien buscat els bocins de William Wallace, els haguessin apegat i mirarien de ressuscitar-lo en plan Frankestein.

Ves que us dic.

Collons, que els han deixat votar!!!

Aquí a la que menys t'ho esperes et surt un ministre d'estos sobrealimentats a dir-te coses sobre exèrcits i tanques i suspensions de garanties democràtiques.
Nooooo, no comparem.
Si fins i tot tenen seleccions esportives pròpies de fa un futimé d'anys...

Independència!!!

Sovint hem sentit a dir que la història es va repetint. Tot i que això no es cert del tot, si que hi ha coses que sembla que vagin passant de forma cíclica i que ens fan sentir aquesta sensació de “deja vu” que alguns cops tenim...

   "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada."

Aquesta frase la va pronunciar l’insigne arquitecte Antoni Gaudí.
Es dóna la casualitat que Gaudí va ser arrestat l’onze de Setembre de 1924, en temps de la dictadura de Primo de Rivera per negar-se a parlar en castellà a la policia.

   "No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos"

El periodista, advocat i polític Enric Prat de la Riba ja ho tenia clar a principis del segle XX.
Prat de la Riba va saber unir l’esforç de tots els partits polítics d’àmbit català per  tal d’aconseguir que cap a  finals de 1913 el govern d’Espanya aproves un decret on s’autoritzava a les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats exclusivament administratives.

     "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors"

El filòsof i escriptor Francesc Pujols es referia, al seu moment, als intents d’espanyolitzar Catalunya.
Hi ha molts d’exemples que es van repetint de tan en tant:  menysteniment de la cultura,  prohibició de la llengua i fins i tot onades migratòries provinents del  sud d’Espanya.
Molts d’aquests nouvinguts han acabat sentint-se i sent tan catalans com els que ja hi eren, contribuint a més a la diversitat i riquesa cultural i social d’aquesta terra.

     "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n’hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part… però la valoració dels traspassos no la tenim… Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d’acarar amb el problema més viu de tots… els dels diners"

Encara que ens pugui semblar que això s’hagués pogut dir fa només uns dies, aquesta frase la va escriure Josep Pla al diari “La Veu de Catalunya” el 1933.
Pla, home pragmàtic i escèptic, que fins i tot va simpatitzar amb el franquisme als seus inicis, va acabar detestant aquell règim autoritari que menyspreava la llengua i cultura catalanes.

     "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres"

Lluis Companys, l’autor d’aquesta cita, va ser afusellat el 15 d’Octubre de 1940 pel delicte de ser president de la Generalitat.
Diuen que l’últim que va cridar va ser “per Catalunya!!!”

     "Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?       No, sinó de deixar de ser imbècils"

Joan Sales, editor, escriptor i poeta no va afegir més anys a la desgràcia d’aquest país.

Quan per a ell, l’error ja ve del temps dels reis catòlics!

     “Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme.

Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.”

El segarrí  Manuel de Pedrolo, a qui tots coneixem almenys pel  Mecanoscrit del segon origen, va ser no només una de les figures més importants  de la llengua catalana del segle XX, sinó que a més va ser un ferm defensor de la cultura catalana, sent un exemple d’intel·lectual compromès.

Seua és també la darrera de les cites:

     “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de la seva nació.”

Vint i dos anys fa que Pedrolo va escriure-ho.
Ara podem acabar la tasca!!!

Ho fem?

Que no se'ns acabin les pedres...

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
- tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou -
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
- i mai potser n'estaràs segur -

que has assolit el cercle convincent.

CERCLES de Joan Vinyoli.

Algú coneix a algú que hagi assolit un cercle mínimament convincent?
Però no en plan vacileta.
De veritat.
Sense fantasmades.
Jo fins ara només he aconseguit fer formes rares i assassinar alguna granota despistada.
Que no se m'acabin les pedres.

Que no se m'acabin les pedres.
Que no se m'acabin...