L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 3)

 

3

VJ-23X de Lameth va mirar les negres profunditats del mapa tridimensional a petita escala de la Galàxia i va dir:

- No serà una ridiculesa que ens preocupi tant la qüestió?

MQ-17J de Nicron va sacsejar el cap.

- Crec que no. Saps que la Galàxia estarà plena en cinc anys amb el ritme actual d’expansió.

Tots dos semblaven joves de poc més de vint anys. Tots dos eren alts i de formes perfectes.

- No obstant, va dir VJ-23X- em resisteixo a presentar un informe pessimista al Consell Galàctic.

- Jo no pensaria presentar cap altre tipus d'informe. Hem de inquietar-los una mica. No hi ha cap altre remei.

VJ-23X va sospirar.

- L’espai és infinit. Hi ha cent bilions de galàxies disponibles.

- Cent bilions no és infinit, i cada cop es fa menys infinit. Pensa-ho! Fa vint mil anys, la humanitat va resoldre per primer cop el problema d'utilitzar energia estel·lar, i alguns segles després es van fer possibles els viatges interestel·lars. A la humanitat li va portar un milió d'anys omplir un petit món i després només quinze mil anys omplir la resta de la Galàxia. Ara la població es duplica cada deu anys...

VJ-23X  va interrompre.

- Això ho hem d'agrair a la immortalitat.

- Molt bé. La immortalitat existeix i cal considerar-la. Admeto que aquesta immortalitat té un costat complicat. La galàctica AC ens ha solucionat molts problemes, però en resoldre el problema d'evitar la vellesa i la mort, va anul·lar totes les altres qüestions.

- No obstant, no crec que vulguis abandonar la vida.

- En absolut -va saltar MQ-17J, i després es va suavitzar immediatament-. No encara. No sóc tan vell. Quants anys tens tu?

- Dos-cents vint-i-tres. I tu?

- Jo encara no en tinc dos-cents. Però tornem al que deia. La població es duplica cada deu anys. Quan s'ompli aquesta galàxia, n'haurem omplert una altra en deu anys. Deu anys més i n'haurem omplert dos més. Una altra dècada, quatre més. En cent anys, haurem omplert mil galàxies; en mil anys, un milió de galàxies. En deu mil anys, tot l'univers conegut. I aleshores, què?

VJ-23X va dir:

- Com a problema paral·lel, hi ha el del transport. Em pregunto quantes unitats d’energia solar es necessitaran per traslladar galàxies d’individus d’una galàxia a la següent.

- Molt bona observació. La humanitat ja consumeix dues unitats d’energia solar per any.

- La major part d'aquesta energia es desaprofita. Al capdavall, la nostra pròpia galàxia sola gasta mil unitats d’energia solar per any, i nosaltres només en fem servir dues.

- D’acord, però encara amb una eficiència d’un cent per cent, només podem postergar el final. Les nostres necessitats energètiques creixen en progressió geomètrica, i a un ritme més gran que la nostra població. Ens quedarem sense energia encara més ràpid que sense galàxies. Molt bona observació. Molt, molt bona observació.

- Simplement haurem de construir noves estrelles amb gas interestel·lar. - O amb calor dissipat? -va preguntar MQ-17J, amb to sarcàstic.

- Hi pot haver alguna manera de revertir l'entropia. Hem de preguntar-ho a la Galàctica AC.

VJ-23X no parlava realment de debò, però MQ-17J va treure el seu contacte AC de la butxaca i la va col·locar sobre la taula davant seu.

- No em falten ganes -va dir-. És una cosa que la raça humana haurà d'enfrontar algun dia.

Va mirar ombrívolament el seu petit contacte AC. Era un objecte de tot just cinc centímetres cúbics, res en si mateix, però estava connectat a través de l’hiperespai amb la gran Galàctica AC que servia tota la humanitat i, al seu torn era part integral seva.

MQ-17J va fer una pausa per preguntar-se si algun dia, a la seva vida immortal, arribaria a veure la Galàctica AC. Era un petit món propi, una teranyina de raigs de energia que contenia la matèria dins la qual les onades dels plànols mitjans ocupaven el lloc de les antigues i pesades vàlvules moleculars. No obstant això, malgrat aquests funcionaments sub-eteris, se sabia que la Galàctica AC  tenia deu mil metres d'amplada.

De sobte, MQ-17J va preguntar al seu contacte AC:

- És possible revertir l'entropia?

VJ-23X, sobresaltat, va dir immediatament:

- Ah, mira, realment jo no vaig voler dir que havies de preguntar això.

- Per què no?

- Tots dos sabem que l'entropia no es pot revertir. No pots tornar a convertir el fum i les cendres en un arbre.

- Hi ha arbres al teu món? -va preguntar MQ-17J.

El so de la Galàctica AC els va sobresaltar i els va fer guardar silenci. Es va sentir la seva veu fina i bella al contacte AC a l'escriptori. Va dir:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

VJ-23X va dir:

- Veus! Aleshores els dos homes van tornar a la pregunta de l'informe que havien de fer per al Consell Galàctic.

L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 2)

 2

Jerrodd, Jerrodine i Jerrodette I i II, observaven la imatge que els oferia la pantalla mentre completaven el passatge per l'hiperespai en un lapse fora de les dimensions del temps. Immediatament, l'uniformitat de pols d'estrelles va donar pas al predomini d’un únic disc de marbre, brillant, centrat.

- És X-23 - va dir Jerrodd amb confiança. Les seves mans primes es van entrellaçar amb força darrere de la seva esquena i els artells es van posar blancs.

Les petites Jerrodettes, nenes totes dues, havien experimentat el passatge pel hiperespai per primera vegada a la vida. Van contenir les rialles i es van perseguir bojament al voltant de la mare, cridant: - Hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat...

- Tranquil·les, nenes -va dir ràpidament Jerrodine-. Estàs segur, Jerrodd?

- De què cal estar segur? -va preguntar Jerrodd, fent una mirada al tub de metall just a sota del sostre, que ocupava tota la longitud de l'habitació i desapareixia a través de la paret a cada extrem. Tenia la mateixa longitud que la nau.

Jerrodd sabia poquíssim sobre el gruixut tub de metall excepte que es deia MICROVAC, que un li feia preguntes si ho desitjava; que encara que un no les fes, de totes maneres complia amb la seva tasca de conduir la nau cap a una destinació prefixada, de proveir-la d'energia des d'alguna de les diverses estacions d'Energia Subgalàctiques i de computar les equacions per als salts hiperespacials.

Jerrodd i la seva família no tenien altra cosa que fer sinó esperar i viure als còmodes sectors residencials de la nau.

Certa vegada algú li havia dit a Jerrodd, que l'AC al final de MICROVAC volia dir “computadora anàloga” en anglès antic, però estava a punt d'oblidar fins i tot això.

Els ulls de Jerrodine estaven humits quan va mirar el monitor.

- No ho puc evitar. Em sento estranya en sortir de la Terra.

- Per què, caram? -va preguntar Jerrodd-. No teníem res allà. A X-23 ho tindrem tot. No estaràs sola. No seràs cap pionera. Ja hi ha un milió de persones en aquest planeta. Per Déu, els nostres besnéts hauran de buscar nous mons perquè arribarà el dia que X-23 estarà superpoblat. –Després, va afegir després d'una pausa reflexiva: - T'asseguro que és una sort que els ordinadors hagin desenvolupat els viatges interestel·lars, considerant el ritme al que augmenta la raça humana.

- Ho sé, ho sé -va respondre Jerrodine amb tristesa.

Jerrodette I va dir immediatament:

- La nostra MICROVAC és la millor MICROVAC del món.

- Això crec jo també -va respondre Jerrodd, desordenant-li els cabells.

Era realment una sensació molt agradable tenir una MICROVAC pròpia i Jerrodd estava content de ser part de la seva generació i no pas d'una altra. Quan el seu pare era jove, els únics  ordinadors eren unes enormes màquines que ocupaven un espai de cent cinquanta quilòmetres quadrats. Només n'hi havia una per planeta. S’anomenaven AC’s Planetàries. Durant mil anys havien crescut constantment de mida i després, de sobte, va arribar el refinament. En lloc de transistors hi va haver vàlvules moleculars, de manera que fins i tot l'AC Planetària més gran podia col·locar-se en una nau espacial i ocupar només la meitat de l’espai disponible.

Jerrodd se sentia eufòric sempre que pensava que la seva pròpia MICROVAC personal era molt més complexa que l'antiga i primitiva MULTIVAC que per primera vegada havia domat el Sol, i gairebé tan complicada com l’AC Planetària de la Terra (la més gran) que per primera vegada va resoldre el problema del viatge hiperespacial i va fer possibles els viatges a les estrelles.

 -Tantes estrelles, tants planetes -va sospirar Jerrodine, immersa en els seus propis pensaments-. Suposo que les famílies seguiran emigrant sempre a nous planetes, tal com ho fem nosaltres ara.

-No sempre -va respondre Jerrodd, amb un somriure-. Tot això acabarà algun dia, però no abans que passin bilions d'anys. Molts bilions. Fins i tot les estrelles s'extingeixen, saps? Haurà d'augmentar l'entropia.

- Què és l'entropia, pare? -va preguntar Jerrodette II amb veu aguda.

- Entropia, estimada, és només una paraula que significa la quantitat de desgast de l’univers. Tot es desgasta, com sabràs, per exemple el teu petit robot walkie-talkie, recordes?

- No pots posar una nova unitat d'energia, com al meu robot?

- Les estrelles són unitats d’energia, estimada. Quan s'extingeixen, ja no hi ha més unitats d’energia.

Jerrodette I va llançar un xiscle immediatament.

- No les deixis, pare. No permeteu que les estrelles s'extingeixin.

- Mira el que has fet -va xiuxiuejar Jerrodine, exasperada.

 - Com podia saber que podia espantar-la? -va respondre Jerrodd també en un murmuri.

-Pregunta-li a la MICROVAC -va gemegar Jerrodette I-. Pregunta-li com tornar a encendre les estrelles.

- Vaja -va dir Jerrodine-. Amb això es tranquil·litzaran. -(Jerrodette II ja estava començant a plorar, també).

Jerrodd va arronsar les espatlles- Ja està bé, estimades. Li preguntaré a MICROVAC. No us preocupeu, ella ens ho dirà.

Li va preguntar a la MICROVAC, i va afegir ràpidament:

- Imprimir la resposta.

Jerrodd va retirar la prima cinta de cel·lufilm i va dir alegrement: - Mireu, la MICROVAC diu que s'ocuparà de tot quan arribi el moment i que no us preocupeu.

Jerrodine va dir:

- I ara, nenes, és hora de ficar-se al llit. Aviat serem a la nostra nova llar.

Jerrodd va llegir les paraules al cel·lufilm novament abans de destruir-lo:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

Va arronsar les espatlles i va mirar el monitor.

El X-23 era a prop.

L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 1)

 L'última pregunta és un relat de ciència ficció escrit per Isaac Asimov, publicat per primera vegada en 1956. 

1

L'última pregunta es va formular per primera vegada, mig en broma, el 21 de maig de 2061, en els moments en què la humanitat (també per primera vegada) es va banyar en la llum.

La pregunta va arribar com a resultat d'una aposta per cinc dòlars feta entre dos homes que bevien cervesa, i va succeir així:

Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de MULTIVAC.

Dins de les dimensions del que és humà, sabien què era el que passava darrere del rostre fred, parpellejant i intermitentment lluminós. Quilòmetres i quilòmetres de rostre del gegantí ordinador. Almenys tenien una vaga noció del pla general de circuits que des de feia molt de temps havien superat tota possibilitat de ser dominats per una sola persona.

MULTIVAC s'autoajustava i autocorregia. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia ajustar-la i corregir-la amb la rapidesa suficient o tan sols amb la eficàcia suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el superordinador només en forma lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de MULTIVAC.

Durant dècades, MULTIVAC va ajudar a dissenyar naus i traçar les trajectòries que van permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i a Venus, però després d'això, els pobres recursos de la Terra ja no els van poder ser útils a les naus. Es necessitava massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava el seu carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots dos.

Però lentament, MULTIVAC va aprendre prou com per respondre a les preguntes més complexes en forma més profunda, i el 14 de maig de 2061 el que fins aquell moment era teoria es va convertir en realitat.

L'energia del Sol va poder ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament a tot el planeta. Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fissionar urani, i tota la Terra es va connectar a una petita estació -d'un quilòmetre i mig de diàmetre- que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb raigs invisibles d’energia solar.

Set dies no havien aconseguit entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per refugiar-se on ningú pensaria  buscar-los: a les desertes habitacions subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat de MULTIVAC. Sense assistents, ociosa, classificant dades, els assistents la respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar-la.

S'havien emportat unes ampolles de cervesa, i la seva única preocupació en aquell moment era relaxar-se i gaudir de la beguda.

- És sorprenent, quan hom pensa ,va dir Adell. A la seva cara es veien empremtes de cansament, tota l'energia que podrem fer servir d'ara endavant, gratis. Prou energia, si voldríem emprar-la per això, com per fondre tota la Terra i convertir-la en una enorme gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l’energia emprada. Tota l'energia que podrem fer servir per sempre i sempre i sempre.

Lupov va inclinar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-s'hi, i sentia que en aquell moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar les ampolles i els gots.

- No per sempre -va dir.

- Ah, vaja, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.

- Aleshores no és per sempre.

- Molt bé, aleshores. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, tal vegada. Estàs satisfet?

Lupov es va passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li quedaven alguns i va prendre un xarrup de la seva beguda.

- Vint mil milions d'anys no és “per sempre”

- Bé, però superarà la nostra època, oi?

- També la superarien el carbó i l'urani.

- D'acord, però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar, i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguéssim de preocupar-nos pel combustible. Això no ho pots fer amb carbó i urani. Pregunta-li a MULTIVAC, si no em creus.

- No necessito preguntar a MULTIVAC. Ho sé.
 - Aleshores deixa de treure mèrits al que MULTIVAC ha fet per nosaltres –va dir Adell, malhumorat–. S’ha portat molt bé.

 Amb clics satisfets i mandrosos, MULTIVAC també s'hi havia afegit

- Qui diu que no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'anys, però i després? -Lupov va apuntar amb un dit tremolós a l'altre. - I no em diguis que ens connectarem amb un altre Sol.

Durant una estona hi va haver silenci. Adell s'emportava el got als llavis només de tant en quan, i els ulls de Lupov es van tancar lentament. Van descansar.

De sobte, Lupov va obrir els ulls.

- Penses que ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, oi?

- No estic pensant res.

- Segur que penses. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus del conte a qui el va sorprendre un xàfec, va córrer a refugiar-se a una muntanya i es va aturar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar-se sota un altre.

- Entenc -va dir Adell-, no cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort també.

- Per descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica original, fos el que fos, i tot s'acabarà quan totes les estrelles s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que d'altres. Les estrelles gegants no duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'anys i potser les nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys estarem a les fosques. L’entropia s’ha d’incrementar fins al màxim, això és tot.

- Sé tot el que cal saber sobre l'entropia –va dir Adell, tocat en el seu amor propi.

- Què sabràs!

- En sé tant com tu.

- Aleshores saps que tot s'extingirà algun dia.

- Molt bé. Qui diu que no?

- Tu, grandíssim ximple. Has dit que teníem tota l'energia que necessitàvem per sempre. Has dit “per sempre”

Aquell cop li va tocar a Adell oposar-s'hi.

- Potser podem reconstruir les coses algun dia.

- Mai.

- Per què no? Algun dia.

- Mai.

- Pregunta-li a MULTIVAC.

- Pregunta-li tu a MULTIVAC. Et desafio. T'aposto cinc dòlars al fet que no és possible.

Adell estava prou borratxo per intentar-ho i prou sobri com per traduir els símbols i operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver correspost a això: Podrà la humanitat algun dia tornar al Sol tota la seva joventut  després que hagi mort de vell?

O potser es podria reduir a una pregunta més simple, com aquesta: Com es pot disminuir massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?

MULTIVAC va emmudir. Els lents resplendors foscos van cessar, els clics distants dels transmissors van acabar.

Aleshores, mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament.

Van aparèixer aquestes paraules impreses:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

- No hi ha aposta -va murmurar Lupov.

 Van sortir precipitadament.

L'endemà al matí, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l’incident.

 LA FINAL (2)

Jürgen Klopp és, sense dubte, un entrenador metòdic al que li agrada preparar els partits a consciència.
Així ho va fer ja l'any 2018, però va obviar l'efecte Ramos. A la lliga Anglesa s'ha trobat amb jugadors força matussers però no podia esperar mai que tot just a la final es trobés un paio que es carregues al seu millor jugador mig arrancant-li un braç i que deixes estabornit al seu porter que fins aleshores era un mur infranquejable per als madrilenys, llençant a perdre tot el que tenia preparat. L'única targeta que va rebre l'andalús, per cert, va ser una amb el telèfon de l'àrbitre on al darrere hi posava "llamame, chato" escrit a llapis.

Amb això no hi va comptar i és el que el va decidir fa uns dies a demanar informes sobre el Real Madrid. Li passen una sèrie de vídeos de petit format on es veuen un bon grapat d'entrades demolidores de Casemiro sense que hagi vist cap targeta. Al bo d'en Jürgen, recordant la famosa final, no li semblen res de l'altre mon en comparança a les que feia Segio Ramos.
Força contrariat, demana un altre cop informes del Madrid però aquesta vegada detallant que vol saber com s'ho ha fet l'equip blanc per a guanyar el que ha guanyat aquesta temporada. 
A l'endemà rep una capseta per amazon on hi ha una cinta VHS de dos hores. Desprès de buscar com un boig un reproductor d'aquest format, en va trobar un de segona mà en una botiga d'objectes de dubtosa procedència que hi ha a les afores de Livepool.
A la cinta en qüestió es veu un plano fixe de dos hores de la barra d'una discoteca. A la barra hi ha una persona amb un got de tubo a la mà. Apropa la imatge i distingeix qui és aquesta persona.
És Benzemà, fent mitja rialla i mirant fixament a la càmera sense deixar de portar el ritme de la música amb un peu.
Dos dies sense dormir porta Klopp. I tres sense riure...

 LA FINAL (història basada en fets reals)

Ja ha arribat el gran dia, la final de la Champions League. La primera sorpresa arriba tot just abans de començar, quan normalment els equips surten al camp alhora. Surten els jugadors del Liverpool, acompanyats del cos tècnic i formen un passadís per on, moments desprès, hi surten els jugadors del Reial Madrid. Curiosament, els jugadors del Madrid no porten pantalons, tan sols la samarreta i les botes.
Tot i això, comença el partit.
És un atac i gol constant dels de Liverpool, però la porteria del Real sembla com si estigues protegida per un màgic camp de força. Xuten a porta, però la pilota surt desviada mentre Courtois s’ho mira amb mitja rialla i seu a la soca d’un dels pals de la porteria on va menjant pipes churruca i bevent una Pepsi Max.
Mentrestant, Benzemà segueix estirat al terra al mig del camp, obrint i tancant braços i cames com si volgués fer un àngel de neu, però a la gespa.
Vinicius corre per la banda com si hagués perdut el cap i, de tant en tant, va caient al terra.
L’àrbitre pita falta cada cop que cau, però les faltes les pica un al que els comentaristes anomenen “el pajarito”
“El pajarito” no xuta a porta. “El pajarito” xuta cap al públic assistent, enmig dels mordaços comentaris dels periodistes televisius. La primera pilotada li va a la cara d’un senyor de Liverpool i el deixa estabornit. La segona s’enganxa amb uns llençols que hi ha estesos a la grada (sic)
La tercera surt fora de l’estadi i fa cap al mig d’un riu que passava per allí, segurament el Sena sent que juguen a Paris, mentre el públic exclama un gran “uiiiii”.
Els minuts passen ràpid, al doble o potser al triple de la velocitat normal fins arribar al minut noranta.
Al minut fatídic.
Salah es planta a la frontal de l’àrea gran del Reial Madrid. No te a ningú a la vora. Courtois segueix menjant pipes un pèl contrariat per què ja s’ha acabat la Pepsi i te molta salabror a la boca . Sorgint del no-res, Casemiro li fot patada al braç a Salah, al mateix braç que li va deixar mig penjant Sergio Ramos a la final del 2018, i li arrenca, mentre l’àrbitre està consultant el cronòmetre i els assistents del VAR van a fer pipí tots junts.
La pilota queda morta a la frontal...
El temps sembla parar-se ara per a tots, per a tothom, menys per a un jugador.
És Benzemà.
Benzemà es posa dempeus i va cap a la pilota. Posa el cul en pompa i s’hi asseu. La pilota se li queda enganxada entre les natges i pegada al ses. Caminant amb parsimònia, donat a la postura, potser un pel ridícula, comença a anar en direcció a la porteria anglesa. Ningú pot fer altra cosa que mirar, ningú no pot fer res. Benzemà arriba a l’àrea i entra. Saluda al públic del gol que el segueix amb la mirada, bocabadat. Va avançant sense parar cap a la porteria i entra dient “bonjour” (és de tothom sabut de que a França no es pot entrar enlloc sense dir “bonjour”), sense que el porter pugui fer res per a impedir-ho.
Gol del Madrid.
L’àrbitre, absort i emocionat al mateix temps, pita el final amb els ulls plens de llàgrimes per tal no allargar més l’agonia dels anglesos.
El Madrid guanya la seua catorzena Champions.
El joier que escriu el nom a la copa respira alleujat a la vora del túnel de vestidors, ja que la portava de casa amb el nom de l’equip madrileny ja posat.
A la banda, els entrenadors dels dos clubs van a donar-se la mà amistosament. Carlo Ancelotti amb la cella que li arriba al clatell i mastegant de manera compulsiva el tap d'un boli BIC (negre), i Jürgen Klopp, que obre la boca amb la seva millor rialla però...
Li falten totes les dents!!!
Em desperto amarat en suor.
Klopp sense dents!
Això és impossible!!!

 

BETELGEUSE!!!

Betelgeuse.
Us sona aquest nom?
Es possible que el relacioneu amb una pel·lícula de fa uns quants anys on s'invocava a un esperit burleta cridant tres vegades el seu nom (els anglofons li diuen beetlejuice)
Betelgeuse és una estrella.
Una supergegant roja.
Està situada a la constel·lació d'Orió.
Quan es van establir les constel·lacions tal i com nosaltres les coneixem, Betelgeuse n'era la estrella més brillant, per lo tant va ser anomenada alfa orionis.
Fa uns quants anys, Betelgeuse va deixar de ser la més brillant d'Orió. Rigel, una gegant blava, la va superar lleument en brillantor.
En els darrers sis mesos, Betelgeuse ha perdut molta més brillantor i ja son varies les estrelles de la seva constel·lació que llueixen tant o més que alfa orionis.
Que li està passant?
Probablement ha començat a expulsar les capes més altes de la seva atmosfera i la estrella s'està contraent per a seguir provocant al seu nucli la reacció termonuclear que la fa lluir i li dona equilibri.
Si no pot mantenir aquest equilibri, es col·lapsarà i esclatarà per tal de convertir-se en supernova.
Tenint en compte que tan sols es troba a 640 anys llum, l'espectacle vist des de la terra pot ser, serà, impressionant.
Molt superior al de les supernoves històriques de les que tenim referències.
Esperarem amb impaciència.

C'est la vie, mon ami! (Miniconte)

Ell era immensament feliç.

A la fi, i després de molt insistir, havia aconseguit que ella, la noia de qui estava profunda i sincerament enamorat, li acceptes una cita.

Ell s'havia guanyat una certa fama de frívol i faldiller, no del tot immerescuda.
Simplement tenia l'atractiu que dona la joventut, una gran seguretat en si mateix i la gran dosi d'immaduresa que els homes tenen quan son joves.

La nit va ser perfecta.
Es van divertir moltíssim i la noia s'ho va passar d'allò més be, rient tota l'estona. Quant no,ballant.

A la fi, el noi la va acompanyar a casa i ella l'acomiadà amb un intens i profund petó a la boca.
Ell es va quedar sense paraules.
no va poder reaccionar fins al cap de força estona, per acabar dient "Tots els dies, totes les hores que he viscut tenen sentit gràcies al teu bes. Només per ell, val la pena viure"

Però ja era sol, camí de casa, quan ho va dir.

La noia se'n va anar a dormir pensant que havia estat la seva darrera conquesta.