L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 2)

 2

Jerrodd, Jerrodine i Jerrodette I i II, observaven la imatge que els oferia la pantalla mentre completaven el passatge per l'hiperespai en un lapse fora de les dimensions del temps. Immediatament, l'uniformitat de pols d'estrelles va donar pas al predomini d’un únic disc de marbre, brillant, centrat.

- És X-23 - va dir Jerrodd amb confiança. Les seves mans primes es van entrellaçar amb força darrere de la seva esquena i els artells es van posar blancs.

Les petites Jerrodettes, nenes totes dues, havien experimentat el passatge pel hiperespai per primera vegada a la vida. Van contenir les rialles i es van perseguir bojament al voltant de la mare, cridant: - Hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat a X-23... hem arribat...

- Tranquil·les, nenes -va dir ràpidament Jerrodine-. Estàs segur, Jerrodd?

- De què cal estar segur? -va preguntar Jerrodd, fent una mirada al tub de metall just a sota del sostre, que ocupava tota la longitud de l'habitació i desapareixia a través de la paret a cada extrem. Tenia la mateixa longitud que la nau.

Jerrodd sabia poquíssim sobre el gruixut tub de metall excepte que es deia MICROVAC, que un li feia preguntes si ho desitjava; que encara que un no les fes, de totes maneres complia amb la seva tasca de conduir la nau cap a una destinació prefixada, de proveir-la d'energia des d'alguna de les diverses estacions d'Energia Subgalàctiques i de computar les equacions per als salts hiperespacials.

Jerrodd i la seva família no tenien altra cosa que fer sinó esperar i viure als còmodes sectors residencials de la nau.

Certa vegada algú li havia dit a Jerrodd, que l'AC al final de MICROVAC volia dir “computadora anàloga” en anglès antic, però estava a punt d'oblidar fins i tot això.

Els ulls de Jerrodine estaven humits quan va mirar el monitor.

- No ho puc evitar. Em sento estranya en sortir de la Terra.

- Per què, caram? -va preguntar Jerrodd-. No teníem res allà. A X-23 ho tindrem tot. No estaràs sola. No seràs cap pionera. Ja hi ha un milió de persones en aquest planeta. Per Déu, els nostres besnéts hauran de buscar nous mons perquè arribarà el dia que X-23 estarà superpoblat. –Després, va afegir després d'una pausa reflexiva: - T'asseguro que és una sort que els ordinadors hagin desenvolupat els viatges interestel·lars, considerant el ritme al que augmenta la raça humana.

- Ho sé, ho sé -va respondre Jerrodine amb tristesa.

Jerrodette I va dir immediatament:

- La nostra MICROVAC és la millor MICROVAC del món.

- Això crec jo també -va respondre Jerrodd, desordenant-li els cabells.

Era realment una sensació molt agradable tenir una MICROVAC pròpia i Jerrodd estava content de ser part de la seva generació i no pas d'una altra. Quan el seu pare era jove, els únics  ordinadors eren unes enormes màquines que ocupaven un espai de cent cinquanta quilòmetres quadrats. Només n'hi havia una per planeta. S’anomenaven AC’s Planetàries. Durant mil anys havien crescut constantment de mida i després, de sobte, va arribar el refinament. En lloc de transistors hi va haver vàlvules moleculars, de manera que fins i tot l'AC Planetària més gran podia col·locar-se en una nau espacial i ocupar només la meitat de l’espai disponible.

Jerrodd se sentia eufòric sempre que pensava que la seva pròpia MICROVAC personal era molt més complexa que l'antiga i primitiva MULTIVAC que per primera vegada havia domat el Sol, i gairebé tan complicada com l’AC Planetària de la Terra (la més gran) que per primera vegada va resoldre el problema del viatge hiperespacial i va fer possibles els viatges a les estrelles.

 -Tantes estrelles, tants planetes -va sospirar Jerrodine, immersa en els seus propis pensaments-. Suposo que les famílies seguiran emigrant sempre a nous planetes, tal com ho fem nosaltres ara.

-No sempre -va respondre Jerrodd, amb un somriure-. Tot això acabarà algun dia, però no abans que passin bilions d'anys. Molts bilions. Fins i tot les estrelles s'extingeixen, saps? Haurà d'augmentar l'entropia.

- Què és l'entropia, pare? -va preguntar Jerrodette II amb veu aguda.

- Entropia, estimada, és només una paraula que significa la quantitat de desgast de l’univers. Tot es desgasta, com sabràs, per exemple el teu petit robot walkie-talkie, recordes?

- No pots posar una nova unitat d'energia, com al meu robot?

- Les estrelles són unitats d’energia, estimada. Quan s'extingeixen, ja no hi ha més unitats d’energia.

Jerrodette I va llançar un xiscle immediatament.

- No les deixis, pare. No permeteu que les estrelles s'extingeixin.

- Mira el que has fet -va xiuxiuejar Jerrodine, exasperada.

 - Com podia saber que podia espantar-la? -va respondre Jerrodd també en un murmuri.

-Pregunta-li a la MICROVAC -va gemegar Jerrodette I-. Pregunta-li com tornar a encendre les estrelles.

- Vaja -va dir Jerrodine-. Amb això es tranquil·litzaran. -(Jerrodette II ja estava començant a plorar, també).

Jerrodd va arronsar les espatlles- Ja està bé, estimades. Li preguntaré a MICROVAC. No us preocupeu, ella ens ho dirà.

Li va preguntar a la MICROVAC, i va afegir ràpidament:

- Imprimir la resposta.

Jerrodd va retirar la prima cinta de cel·lufilm i va dir alegrement: - Mireu, la MICROVAC diu que s'ocuparà de tot quan arribi el moment i que no us preocupeu.

Jerrodine va dir:

- I ara, nenes, és hora de ficar-se al llit. Aviat serem a la nostra nova llar.

Jerrodd va llegir les paraules al cel·lufilm novament abans de destruir-lo:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

Va arronsar les espatlles i va mirar el monitor.

El X-23 era a prop.

L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 1)

 L'última pregunta és un relat de ciència ficció escrit per Isaac Asimov, publicat per primera vegada en 1956. 

1

L'última pregunta es va formular per primera vegada, mig en broma, el 21 de maig de 2061, en els moments en què la humanitat (també per primera vegada) es va banyar en la llum.

La pregunta va arribar com a resultat d'una aposta per cinc dòlars feta entre dos homes que bevien cervesa, i va succeir així:

Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de MULTIVAC.

Dins de les dimensions del que és humà, sabien què era el que passava darrere del rostre fred, parpellejant i intermitentment lluminós. Quilòmetres i quilòmetres de rostre del gegantí ordinador. Almenys tenien una vaga noció del pla general de circuits que des de feia molt de temps havien superat tota possibilitat de ser dominats per una sola persona.

MULTIVAC s'autoajustava i autocorregia. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia ajustar-la i corregir-la amb la rapidesa suficient o tan sols amb la eficàcia suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el superordinador només en forma lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de MULTIVAC.

Durant dècades, MULTIVAC va ajudar a dissenyar naus i traçar les trajectòries que van permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i a Venus, però després d'això, els pobres recursos de la Terra ja no els van poder ser útils a les naus. Es necessitava massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava el seu carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots dos.

Però lentament, MULTIVAC va aprendre prou com per respondre a les preguntes més complexes en forma més profunda, i el 14 de maig de 2061 el que fins aquell moment era teoria es va convertir en realitat.

L'energia del Sol va poder ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament a tot el planeta. Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fissionar urani, i tota la Terra es va connectar a una petita estació -d'un quilòmetre i mig de diàmetre- que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb raigs invisibles d’energia solar.

Set dies no havien aconseguit entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per refugiar-se on ningú pensaria  buscar-los: a les desertes habitacions subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat de MULTIVAC. Sense assistents, ociosa, classificant dades, els assistents la respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar-la.

S'havien emportat unes ampolles de cervesa, i la seva única preocupació en aquell moment era relaxar-se i gaudir de la beguda.

- És sorprenent, quan hom pensa ,va dir Adell. A la seva cara es veien empremtes de cansament, tota l'energia que podrem fer servir d'ara endavant, gratis. Prou energia, si voldríem emprar-la per això, com per fondre tota la Terra i convertir-la en una enorme gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l’energia emprada. Tota l'energia que podrem fer servir per sempre i sempre i sempre.

Lupov va inclinar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-s'hi, i sentia que en aquell moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar les ampolles i els gots.

- No per sempre -va dir.

- Ah, vaja, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.

- Aleshores no és per sempre.

- Molt bé, aleshores. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, tal vegada. Estàs satisfet?

Lupov es va passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li quedaven alguns i va prendre un xarrup de la seva beguda.

- Vint mil milions d'anys no és “per sempre”

- Bé, però superarà la nostra època, oi?

- També la superarien el carbó i l'urani.

- D'acord, però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar, i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguéssim de preocupar-nos pel combustible. Això no ho pots fer amb carbó i urani. Pregunta-li a MULTIVAC, si no em creus.

- No necessito preguntar a MULTIVAC. Ho sé.
 - Aleshores deixa de treure mèrits al que MULTIVAC ha fet per nosaltres –va dir Adell, malhumorat–. S’ha portat molt bé.

 Amb clics satisfets i mandrosos, MULTIVAC també s'hi havia afegit

- Qui diu que no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'anys, però i després? -Lupov va apuntar amb un dit tremolós a l'altre. - I no em diguis que ens connectarem amb un altre Sol.

Durant una estona hi va haver silenci. Adell s'emportava el got als llavis només de tant en quan, i els ulls de Lupov es van tancar lentament. Van descansar.

De sobte, Lupov va obrir els ulls.

- Penses que ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, oi?

- No estic pensant res.

- Segur que penses. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus del conte a qui el va sorprendre un xàfec, va córrer a refugiar-se a una muntanya i es va aturar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar-se sota un altre.

- Entenc -va dir Adell-, no cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort també.

- Per descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica original, fos el que fos, i tot s'acabarà quan totes les estrelles s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que d'altres. Les estrelles gegants no duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'anys i potser les nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys estarem a les fosques. L’entropia s’ha d’incrementar fins al màxim, això és tot.

- Sé tot el que cal saber sobre l'entropia –va dir Adell, tocat en el seu amor propi.

- Què sabràs!

- En sé tant com tu.

- Aleshores saps que tot s'extingirà algun dia.

- Molt bé. Qui diu que no?

- Tu, grandíssim ximple. Has dit que teníem tota l'energia que necessitàvem per sempre. Has dit “per sempre”

Aquell cop li va tocar a Adell oposar-s'hi.

- Potser podem reconstruir les coses algun dia.

- Mai.

- Per què no? Algun dia.

- Mai.

- Pregunta-li a MULTIVAC.

- Pregunta-li tu a MULTIVAC. Et desafio. T'aposto cinc dòlars al fet que no és possible.

Adell estava prou borratxo per intentar-ho i prou sobri com per traduir els símbols i operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver correspost a això: Podrà la humanitat algun dia tornar al Sol tota la seva joventut  després que hagi mort de vell?

O potser es podria reduir a una pregunta més simple, com aquesta: Com es pot disminuir massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?

MULTIVAC va emmudir. Els lents resplendors foscos van cessar, els clics distants dels transmissors van acabar.

Aleshores, mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament.

Van aparèixer aquestes paraules impreses:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

- No hi ha aposta -va murmurar Lupov.

 Van sortir precipitadament.

L'endemà al matí, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l’incident.