L'ÚLTIMA PREGUNTA (Part 1)

 L'última pregunta és un relat de ciència ficció escrit per Isaac Asimov, publicat per primera vegada en 1956. 

1

L'última pregunta es va formular per primera vegada, mig en broma, el 21 de maig de 2061, en els moments en què la humanitat (també per primera vegada) es va banyar en la llum.

La pregunta va arribar com a resultat d'una aposta per cinc dòlars feta entre dos homes que bevien cervesa, i va succeir així:

Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de MULTIVAC.

Dins de les dimensions del que és humà, sabien què era el que passava darrere del rostre fred, parpellejant i intermitentment lluminós. Quilòmetres i quilòmetres de rostre del gegantí ordinador. Almenys tenien una vaga noció del pla general de circuits que des de feia molt de temps havien superat tota possibilitat de ser dominats per una sola persona.

MULTIVAC s'autoajustava i autocorregia. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia ajustar-la i corregir-la amb la rapidesa suficient o tan sols amb la eficàcia suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el superordinador només en forma lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de MULTIVAC.

Durant dècades, MULTIVAC va ajudar a dissenyar naus i traçar les trajectòries que van permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i a Venus, però després d'això, els pobres recursos de la Terra ja no els van poder ser útils a les naus. Es necessitava massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava el seu carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots dos.

Però lentament, MULTIVAC va aprendre prou com per respondre a les preguntes més complexes en forma més profunda, i el 14 de maig de 2061 el que fins aquell moment era teoria es va convertir en realitat.

L'energia del Sol va poder ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament a tot el planeta. Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fissionar urani, i tota la Terra es va connectar a una petita estació -d'un quilòmetre i mig de diàmetre- que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb raigs invisibles d’energia solar.

Set dies no havien aconseguit entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per refugiar-se on ningú pensaria  buscar-los: a les desertes habitacions subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat de MULTIVAC. Sense assistents, ociosa, classificant dades, els assistents la respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar-la.

S'havien emportat unes ampolles de cervesa, i la seva única preocupació en aquell moment era relaxar-se i gaudir de la beguda.

- És sorprenent, quan hom pensa ,va dir Adell. A la seva cara es veien empremtes de cansament, tota l'energia que podrem fer servir d'ara endavant, gratis. Prou energia, si voldríem emprar-la per això, com per fondre tota la Terra i convertir-la en una enorme gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l’energia emprada. Tota l'energia que podrem fer servir per sempre i sempre i sempre.

Lupov va inclinar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-s'hi, i sentia que en aquell moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar les ampolles i els gots.

- No per sempre -va dir.

- Ah, vaja, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.

- Aleshores no és per sempre.

- Molt bé, aleshores. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, tal vegada. Estàs satisfet?

Lupov es va passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li quedaven alguns i va prendre un xarrup de la seva beguda.

- Vint mil milions d'anys no és “per sempre”

- Bé, però superarà la nostra època, oi?

- També la superarien el carbó i l'urani.

- D'acord, però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar, i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguéssim de preocupar-nos pel combustible. Això no ho pots fer amb carbó i urani. Pregunta-li a MULTIVAC, si no em creus.

- No necessito preguntar a MULTIVAC. Ho sé.
 - Aleshores deixa de treure mèrits al que MULTIVAC ha fet per nosaltres –va dir Adell, malhumorat–. S’ha portat molt bé.

 Amb clics satisfets i mandrosos, MULTIVAC també s'hi havia afegit

- Qui diu que no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'anys, però i després? -Lupov va apuntar amb un dit tremolós a l'altre. - I no em diguis que ens connectarem amb un altre Sol.

Durant una estona hi va haver silenci. Adell s'emportava el got als llavis només de tant en quan, i els ulls de Lupov es van tancar lentament. Van descansar.

De sobte, Lupov va obrir els ulls.

- Penses que ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, oi?

- No estic pensant res.

- Segur que penses. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus del conte a qui el va sorprendre un xàfec, va córrer a refugiar-se a una muntanya i es va aturar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar-se sota un altre.

- Entenc -va dir Adell-, no cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort també.

- Per descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica original, fos el que fos, i tot s'acabarà quan totes les estrelles s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que d'altres. Les estrelles gegants no duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'anys i potser les nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys estarem a les fosques. L’entropia s’ha d’incrementar fins al màxim, això és tot.

- Sé tot el que cal saber sobre l'entropia –va dir Adell, tocat en el seu amor propi.

- Què sabràs!

- En sé tant com tu.

- Aleshores saps que tot s'extingirà algun dia.

- Molt bé. Qui diu que no?

- Tu, grandíssim ximple. Has dit que teníem tota l'energia que necessitàvem per sempre. Has dit “per sempre”

Aquell cop li va tocar a Adell oposar-s'hi.

- Potser podem reconstruir les coses algun dia.

- Mai.

- Per què no? Algun dia.

- Mai.

- Pregunta-li a MULTIVAC.

- Pregunta-li tu a MULTIVAC. Et desafio. T'aposto cinc dòlars al fet que no és possible.

Adell estava prou borratxo per intentar-ho i prou sobri com per traduir els símbols i operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver correspost a això: Podrà la humanitat algun dia tornar al Sol tota la seva joventut  després que hagi mort de vell?

O potser es podria reduir a una pregunta més simple, com aquesta: Com es pot disminuir massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?

MULTIVAC va emmudir. Els lents resplendors foscos van cessar, els clics distants dels transmissors van acabar.

Aleshores, mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament.

Van aparèixer aquestes paraules impreses:

DADES INSUFICIENTS PER A UNA RESPOSTA SIGNIFICATIVA

- No hi ha aposta -va murmurar Lupov.

 Van sortir precipitadament.

L'endemà al matí, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l’incident.