LA FINAL (història basada en fets reals)

Ja ha arribat el gran dia, la final de la Champions League. La primera sorpresa arriba tot just abans de començar, quan normalment els equips surten al camp alhora. Surten els jugadors del Liverpool, acompanyats del cos tècnic i formen un passadís per on, moments desprès, hi surten els jugadors del Reial Madrid. Curiosament, els jugadors del Madrid no porten pantalons, tan sols la samarreta i les botes.
Tot i això, comença el partit.
És un atac i gol constant dels de Liverpool, però la porteria del Real sembla com si estigues protegida per un màgic camp de força. Xuten a porta, però la pilota surt desviada mentre Courtois s’ho mira amb mitja rialla i seu a la soca d’un dels pals de la porteria on va menjant pipes churruca i bevent una Pepsi Max.
Mentrestant, Benzemà segueix estirat al terra al mig del camp, obrint i tancant braços i cames com si volgués fer un àngel de neu, però a la gespa.
Vinicius corre per la banda com si hagués perdut el cap i, de tant en tant, va caient al terra.
L’àrbitre pita falta cada cop que cau, però les faltes les pica un al que els comentaristes anomenen “el pajarito”
“El pajarito” no xuta a porta. “El pajarito” xuta cap al públic assistent, enmig dels mordaços comentaris dels periodistes televisius. La primera pilotada li va a la cara d’un senyor de Liverpool i el deixa estabornit. La segona s’enganxa amb uns llençols que hi ha estesos a la grada (sic)
La tercera surt fora de l’estadi i fa cap al mig d’un riu que passava per allí, segurament el Sena sent que juguen a Paris, mentre el públic exclama un gran “uiiiii”.
Els minuts passen ràpid, al doble o potser al triple de la velocitat normal fins arribar al minut noranta.
Al minut fatídic.
Salah es planta a la frontal de l’àrea gran del Reial Madrid. No te a ningú a la vora. Courtois segueix menjant pipes un pèl contrariat per què ja s’ha acabat la Pepsi i te molta salabror a la boca . Sorgint del no-res, Casemiro li fot patada al braç a Salah, al mateix braç que li va deixar mig penjant Sergio Ramos a la final del 2018, i li arrenca, mentre l’àrbitre està consultant el cronòmetre i els assistents del VAR van a fer pipí tots junts.
La pilota queda morta a la frontal...
El temps sembla parar-se ara per a tots, per a tothom, menys per a un jugador.
És Benzemà.
Benzemà es posa dempeus i va cap a la pilota. Posa el cul en pompa i s’hi asseu. La pilota se li queda enganxada entre les natges i pegada al ses. Caminant amb parsimònia, donat a la postura, potser un pel ridícula, comença a anar en direcció a la porteria anglesa. Ningú pot fer altra cosa que mirar, ningú no pot fer res. Benzemà arriba a l’àrea i entra. Saluda al públic del gol que el segueix amb la mirada, bocabadat. Va avançant sense parar cap a la porteria i entra dient “bonjour” (és de tothom sabut de que a França no es pot entrar enlloc sense dir “bonjour”), sense que el porter pugui fer res per a impedir-ho.
Gol del Madrid.
L’àrbitre, absort i emocionat al mateix temps, pita el final amb els ulls plens de llàgrimes per tal no allargar més l’agonia dels anglesos.
El Madrid guanya la seua catorzena Champions.
El joier que escriu el nom a la copa respira alleujat a la vora del túnel de vestidors, ja que la portava de casa amb el nom de l’equip madrileny ja posat.
A la banda, els entrenadors dels dos clubs van a donar-se la mà amistosament. Carlo Ancelotti amb la cella que li arriba al clatell i mastegant de manera compulsiva el tap d'un boli BIC (negre), i Jürgen Klopp, que obre la boca amb la seva millor rialla però...
Li falten totes les dents!!!
Em desperto amarat en suor.
Klopp sense dents!
Això és impossible!!!