No falleció. Murió.

Frio y viento. Que peste. Pensar que cuando tenia quince años, me gustaba el invierno. Ahora empiezo a estornudar y pierdo la cuenta. A veces tengo la sensación de que en vez de nariz,tengo un tomate maduro, con esa madurez que tienen los tomates diez segundos antes de empezar a pudrirse.Cuando voy por el trigesimoquinto estornudo, no puedo evitar sentirme en inferioridad de condiciones con respecto al resto de género humano.
Admiro la nariz de los santos, esas narices afiladas y libres que tienen, por ejemplo, los santos del Greco. Admiro la nariz de los santos, porque estos (es evidente) jamás estaban resfriados, jamás eran diezmados por esos estornudos en cadena. Jamas. Si hubieran estornudado en secuencia de veinte o treinta estallidos consecutivos, no habrian podido evitar el entregarse devotamente a la puteada oral e intelectual. Y quien putea - aun en el más simplificado de sus malos pensamientos - se está cerrando el camino de la Gloria.

Fragment de "La tregua" de Mario Benedetti, (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920 - † Montevideo, 17 de maig de 2009)

Pols, cotxes i merda.

Tenim el poble en obres, gairebé no es pot circular i treballar segons on es una odissea.

Estic cansat i emprenyat alhora, pero tot sigui pel bé comú.

Deixaré que parlin un altre cop per mi:

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.

El text es de Pere Calders(1912-1994).

Gracies a Deu no ha calgut que el traduís...

TAL COM VA SER

El meu germà va començar a dictar en el seu millor estil oratori, aquest que fa que les tribus es quedin babaues davant de les seves paraules.

-En el principi -va dir-, exactament fa quinze mil dos-cents milions d'anys,hi va haver una gran explosió, i l'univers...

Però jo havia deixat d'escriure.

-Fa quinze mil dos-cents milions d'anys? -vaig preguntar, incrèdul.

-Exactament -va dir. Estic inspirat.

-No poso en dubte la teva inspiració -vaig assegurar. (Era millor que no ho fes. Ell és tres anys més jove que jo, però mai no he intentat posar en dubte la seva inspiració.Ningú més no ho fa tampoc, o d'una altra manera les coses es poden posar lletges.)-. Però vas a explicar la història de la Creació al llarg d'un període de més de quinze mil milions d'anys?

-He de fer-ho. Aquest és el temps que va portar. Ho tinc tot aquí dins -va dir, donant-se un cop de dit al front-, i procedeix de l'autoritat més alta.

Per a llavors jo havia deixat l'estil sobre la taula.

-Saps quin és el preu del papir? -vaig dir.

-Què?

(Pot ser que estigui inspirat, però he notat amb freqüència que la seva inspiració no inclou assumptes tan sòrdids com el preu del papir.)

-Suposem que descrius un milió d'anys d'esdeveniments a cada rotlle de papir. Això significa que has d'omplir quinze mil rotlles. Hauràs de parlar molt per omplir-los, i saps que comences a tartamudejar a la poca estona. Jo hauré d'escriure molt per omplir-los, i els dits se m'acabarien caient. A més, encara que puguem comprar tot aquest papir, i tu tinguis la veu i jo la força suficient, qui el copiarà? Hem de tenir garantits un centenar d'exemplars abans de poder publicar-ho, i en aquestes condicions com obtindrem drets d'autor?

El meu germà va pensar durant una estona. Després va dir:

-Creus que l'hauríem d'escurçar una mica?

-Molt -vaig puntualitzar, si esperes arribar al gran públic.

-Què et semblen cent anys?

-Què et semblen sis dies?

-No pots comprimir la Creació en només sis dies -va dir, horroritzat.

-Aquest és tot el papir de què disposo -li vaig assegurar-. Bé, què dius?

-Oh, està bé -va concedir, i va començar a dictar de nou-. En el principi... De debò han de ser només sis dies, Aarón?

-Sis dies, Moisés -vaig dir fermament.

(I.Asimov, 1920-1992)

He de confessar...

...que no sempre he sentit l'admiració que ara sento per ell.

Quan ets petit, quan ets més jove, un es més resultadista. Almenys jo ho era. Però les coses van canviant amb el temps, a força de derrotes i alguna que altra garrotada.

Llavors te'n adones del valor de la constància i de la tenacitat. I de que la intel.ligència te múltiples recursos, encara que a voltes la recompensa sigui escanyolida o minima.

Perseverancia, coratge i tenacitat, sense oblidar una gran resistència al dolor físic i una negació total de la derrota, per que sempre hi haura un "segon plà".

Graciès, estimat Coiot, per ser com ets. No defalleixis mai i un dia, segur, conseguiras vencer a l'ocellot ignorant que només sap correr i vanagloriar-se de la seva ignorancia.

L'agafaràs i te'l menjaras.

Bon profit, amic

POTSER SOC MASSA PUNTILLÓS...

...pero ja fa dies que quan passo pel devant de les obres que es fan a l'antiga llotja de pescadors, no puc evitar mirar les lones que bonament intenten tapar o embellir l'obra.
"Anem a mes" diu una. Fantastic, penso jo. No en tinc dubte, perque per anar a menys no cal fer res.
"Millorem la promoció de sector pesquer", cosa que de ser així, em sembla fantastica. Ja se sap que la pesca a La Cala ja no es lo que era i tota ajuda es ben rebuda.
A la tercera lona que miro es on m'arriba el dubte aquest terrible que em fa venir picor a la punta dels dits. "Millorem la memòria historica" resa la punyetera...
Això ja se m'escapa.
El poder del consistori calero es tan gran que pot "millorar" la memòria historica?
Conseguiran reduir la postguerra, de tan terribles conseqüencies, a poser un parellet de setmanes, només?
O potser aconseguiran que les tropes republicanes surtin victorioses de la guerra civil?
Com ho faran?
Amb una màquina del temps, com va predir H.G.Wells, o potser empraran una bombolla d'estasi com imaginà el Dr. Asimov?
Qui sap, pero jo de moment, com a pagador de la part que em toca, amb que arreglin l'antiga cofradia per a que no acabi feta una runa, ja em sembla bé.
Cal conservarla la memòria històrica, cal "conservarla"...